3

Un gèst, una grimassa bastavon.

Bastava bèla dir que Fadigati era “parelh”, que era un “d’aquilhi”.

Mas de bòts, coma arriba quora un parla d’arguments indecorós, e de l’inversion sexuala especialament, lhi avia qui recorria en recanhant a qualque paraula dal dialèct, que bèla en cò nòstre es sempre tant pus gram comparat a la lenga des classas superioras. Per puei jontar ren sensa malenconia:

“Eh ja”.

“Mas que tipo, enfin”.

“Coma avem polgut ren lhi pensar derant?

En general, totun, coma se foguesson pas tròp descontents de s’èsser apercebuts dal vici de Fadigati abo tant de retard (per s’e’n rénder còmpte avion emplegat mai de dètz ans, fasetz vos!), mas al contrari, fondamentalament rassegurats, en general sorriïon.

En fons – exclamavon, en auçant las espatlas -, per qual motiu aurion pas degut reconóisser bèla dins l’irregularitat pus vergonhosa l’estil de l’òme?

Çò que lhi persuadia de mai a l’indulgença vèrs Fadigati, e, après un premier vam d’alarmat esbabuchiment, esquasi a l’admiracion, era justament son estil, en entendent per estil d’abòrd una causa: sa reservatessa, l’evident empenh que avia sempre butat e contuniava totun a butar en estremant si gusts, en ren fasent escandal. Ja – dision – aüra que son secret era pas pus un secret, aüra que tot era clar, avion comprés finalament coma se comportar, abo el. De jorn, a la lutz dal solelh, lhi far tant de chapèl; lo sera, bèla a èsser possats estòmi còntra estòmi da la fola de via San Romano, en mostrant de ren lo conóisser. Coma Frederic March ental Doctor Jekyll, lo doctor Fadigati avia doas vitas. Mas qui ne’n a pas?

Sauber equivalia a comprene, pas pus èsser curiós, “laissar-lo pèrder”.

Derant d’alora, en intrant dins un cínema, la causa que pus lhi avia obsessionats - recordavon – era estaa aquela de se sincerar se el foguesse enti darriers pòsts coma de costuma. Conoission sas abitudas, avion notat qu’era pas jamai setat. En fichant lhi esgards dins l’escur, delai de la baranda de la galeria, lo cerchavon ailai, en bas, al lòng des òrras parets lateralas, près des sortias de seguressa e des latrinas, sensa quitar fins que auguesson pas entrevist la típica lusor que sas barícolas d’òr mandavon chasque tant a travèrs lo fum e la sornura; un pichòt lamp inquiet, provenent da una luenchor extraordinària, da bòn infinia... Mas aüra! Çò que importava, aüra, a pena intrats, aver súbit una confèrma de sa presença? E perqué aurion atendut abo la gena d’un bòt chasque retorn de la lutz dins la sala? Se a Ferrara existia un borgés al qual un reconoissesse lo drech de frequentar las plateas popularas, de s’immèrger dins son plaser e derant a tuchi dins l’òrrible sotamond des “banchas” da una lira e vint centims, aquel polia ren èsser que lo doctor Fadigati.

Dal tot parier lor comportament ai Negozianti e a L’Unione lhi dui o tres sera a l’an que Fadigati capitava aquí (coma ai já dich, era sòci d’ambedui lhi Círcols despuei lo 1927).

Mentre qu’ental passat, a lo veire atraversar la saleta di biliards e tirar drech sensa se fermar derant las taulas de poker e écarté, chasque morre era prompt a assúmer un expression entre l’estupia e l’esbacalia, aüra no, eron rars lhi esgards que se destachesson dai draps vèrds per lo seguir fins a la pòrta de la bibliotèca. Polia se barrar en bibliotèca, ente lhi avia pas jamai anma viva, ente lhi cuers de las poltronas reflection feblament las tramolantas lusors de la chemineia, polia tranquillament s’enfonsar fins a mesanuech e passa dins la lectura dal libre scientífic que s’era portat da maison: qui trobava pus ren da òbjectar, an aquela mira, sus una drollaria pariera?

De mai. De bòts viatjava, o, per dir-la abo sas mesmas paraulas, se concedia “qualque evasion”: a Venécia per la Biennale, a Florença per lo Maggio. E ben, aüra que la gent saubia, polia capitar de l’encontrar en tren a nuech fonza, coma tochet dins l’uvèrn dal 34’ a una pichòta comitiva citadina qu’era anaa al Berta de Florença per una partia de balon, sensa que degun se permetesse lhi maliciós “Té, gacha qui se ve” totjorn de rigor entre lhi ferrarés a pena un se tròbe fòra de l’estrech territòri comprés entre las ribas dal Reno e dal Pò. Après que l’augueron envidat, tuchi premurós, a s’acomodar dins lor compartiment, nòstri braves esportius, que de segur eron pas de musicomans (Wagner: ren que al nom se sention enfonsar dins un ocean de tristum!), resteron aquí braves a escotar un enflamat rendut-còmpte de Fadigati a propaus dal Tristano que Bruno Walter avia dirijut aquel mesme après-metzjorn al Comunale florentin. Fadigati parlet de la música dal Tristano, de la mirabla interpretacion que lo “magistre germànic” n’avia donat, e en particular dal second act de l’òbra, que – diset – “es ren qu’un lòng lament d’amor”. En se reversant sus la banchina tota envòuta de ramas florias d’un rosier, e donc símbol transparent dal talam, setats sus la quala Tristan e Isòlda chanton per tres quarts d’ora filats derants d’anar se plonjar, envenchats, dins una nuech de voluptat etèrna coma la mòrt, Fadigati embalhava las parpelhas darreire las lents, en sorrient rapit. E lhi autri laissavon parlar, flatavon pas. Se limitavon a s’eschambiar d’escondon qualque ulhaa estaburnia.

Mas era Fadigati mesme, abo son comportament irreprochable, a favorir a son entor un tan larg esperit de tolerança.

Sus el, après tot, çò que se polia dir de concret? A l’envèrs de çò qu’era lécit s’aténder da de subjècts de la raça de dòna Maria Grillanzoni, tant per far un nom, un dama de nòstra aristocracia de mai de setant’ans dont lhi impetuós acts de seduccion, perpetrats vèrs lhi joves des droguerias e des maselerias qu’encapitavon en cò siu lo matin, corrion normalament sus la gola de tuchi (e de bòts la vila ne’n emparava una nòva sus son còmpte, en lhi rient sus, se compren, mas decò en lo deplorant), l’erotisme de Fadigati donava tota garancia que seria estat sempre contengut dins las regdas bòinas de la decença.

D’aquò si tanti amís e coneisseires se proclamavon pus que segur. Enti cínema, es ver – eron constrechs a reconóisser –, anava sempre se butar pas tròp luenh dai grops di soldats, d’aquí l’aparença de fondament que prenia l’insinuacion d’un siu presumut “deble” per lhi militars. Autant ver totun que jamai – tornavon dir, enèrgics – lo pauret era estat vist s’avesinar delai d’un cèrt límit, jamai s’acompanhar abo qualqu’un d’ilhs per la via, ni jamai, tanpauc, degun jove lancier dal Pinerolo Cavalleria, abo l’aut colbac calat sus lhi uelh e lo sabre pesant e bruient dessot lo braç, era estat chapat mentre que traversava a d’oras suspèctas lo suelh de sa maison. Restava son morre, certament: gras, mas gris, e abo lhi trachs tirats da un’ànsia secreta e contúnia. Era ren que son morre a recordar que cerchava. Mas quant a trobar (coma e ente), qui era en grad de ne’n parlar abo una precisa cognicion de causa?

De temp en temp totun s’auvia parlar decò d’aquò. A distança magara d’ans, abo la mesma lentessa e esquasi riluctança abo la quala, en remontant dai fons nitós de cèrti estanhs, de rairas bolas d’aire emèrjon e esclòpon en silenci a la susfaça, vaquí que de tant en tant venion fach de noms, indicaas de personas, precisaas de circonstanças.

A l’entorn dal ’35, me soveno ben que al nom de Fadigati anava associat de costuma aquel d’un tal Manservigi, una gàrdia municipala dai uelhs azurs, inflexibles, que quora dirigia pas solemnement lo tràfic ciclístic e automobilístic a la crosiera entre cors Roma e cors Giovecca, nosautri filhs de bòts avíem la sorpresa de retrobar sal Montagnone, mentre que, rendut esquasi irreconoissible da lhi úmils vestits borgés, assistia abo un curadents a nòstras interminablas partias a balon, sovent prolonjaas fins a après lo calabrun. Pus tard, vèrs lo ’36, s’auvet d’un autre: un uissier de la Comuna, un cèrt Trampolini, dòuça e melicosa persona, mariat e charjat de mainaas, dont en vila eron ben conoissuas la fervor catòlica e la passion per lo teatre de l’òpera. Pus tard encara, durant lhi premiers mes de la guèrra d’Espanha, venet se jontar a la pichòta lista de lhi “amís” de Fadigati decò lo nom d’un ex juaire de la S.P.A.L. Escur de pèl, aflaquit, las témpias d’aüra enlai grisas, se tractava pròpi d’aquel Baùsi, Olao Baùsi, qu’ental decènni entre lo ’20 e lo ’30 era estat, qui se’n sovenia pas? una sòrta d’ídol de la joventut esportiva ferraresa, e qu’en gaire d’ans s’era reduch a viure di pejors expedients.

Donc gis de soldats. Jamai ren de practicat en públic, bèla se en exclusiva fasa d’apròch, jamai ren d’escandalós. Mas de rapòrts escrupolosament clandestins abo d’òmes de mesa etat e de condicion modèsta, subaltèrna. Abo d’individus discrets, en soma, o, almenc, tenguts en qualque maniera a l’èsser.

Vèrs tres bòts, quatre oras de nuech, da las persianas de l’apartament de Fadigati filtrava esquasi sempre un pauc de lum. Dins lo silenci de la quintana, interromput masque dai dròlle sospirs di dugos ajocats amont en aut lòng di vertiginós, a pena visibles, cornisons dal dòm, volavon de febles tòcs de músicas celestialas, Bach, Mozart, Beethoven, Wagner: Wagner, sustot, benlèu perqué la música wagneriana era la mai indicaa a evocar cèrtas atmosfèras. L’idea que la gàrdia Manservigi, o l’uissier Trampolini, o l’ex juaire de balon Baùsi, foguesson en aquel mesme moment òstes dal doctor polia pas venir aculhia dal darrier nuecholier, de passatge an aquela ora per via Gorgadello, que a còr legier.