Portal d’Occitània    Letteratura occitana

Las Barícolas d'òr / Gli occhiali d'oro - Giorgio Bassani

Las Barícolas d'òr / Gli occhiali d'oro  4/18

LAS BARÍCOLAS D’ÒR de Giorgio Bassani
"Chaminar e pensar", traduzione in lingua occitana a cura di Peyre Anghilante. Voce recitante di Dario Anghilante.

Las Barícolas d'òr / Gli occhiali d'oro  4/18
occitan

4

Ental ’36, o ben vint-e-dui ans fa, lo tren local Ferrara-Bologna, en partença tuchi lhi matins da Ferrara qualque minuta derant de sèt oras, percorria lhi quaranta e cinc quilomètres de la linha en ren menc de un’ora e vint minutas.

Quora las causas filavon ben, lo tren donc rejonhia sa mira vèrs uech e un quart. Mas lo mai di bòts, bèla en se lançant a tot anar al lòng de la via drecha passat Corticella, lo convòi prenia la larja corba que mena dins l’estacion bolognesa abo dètz, quinze minutas de retard (en cas que se devesse fermar al semàfor d’intrada, las minutas polion devenir facilament trenta). Eron pus lhi temps dal vielh Ciano, d’acòrdi, quora, a l’arribaa, cèrti trens trobavon a lhi aténder lo ministre de las Comunicacions en persona, tot absorbit dins la solemna accion scènica de mesurar a pas nerviós la banchina e de controlar en barboteant l’ora al quadrant de la gròssa ceba da cap-estacion que’extraïa d’un contun dal sacochin dal corpet. Es ver totun que l’accelerat Ferrara-Bologna de sies oras e cincanta fasia sempre, en pràctica, çò que volia. Pareissia ignorar lo govèrn, se’n fóter autament de son vant d’aver empausat fins a mai a las Ferrovie dello Stato lo rígid respèct de lhi oraris. E d’autre cant qui lhi fasia cas, qui se’n sagrinava? Mesa coataa d’èrba e sensa teulissa, la banchina dal setzen binari, reservaa a el, era la darriera, confinava abo la campanha fòra de Porta Galleria. Avia pròpi l’aire d’èsser desmentiaa.

De costuma lo tren se compausava masque de sies carròças: cinc de tèrça e una de seconda.

Recòrdo ren sensa freiçonar lhi matins dal desembre padan, lhi escurs matins de lhi ans ente, estudents universitaris a Bologna, devíem nos levar abo lo revelh. Dal tram, que corria en ferralhant a rota de còl en direccion de la barriera dal daci de vial Cavour, auvíem lo tren sublar mai d’un bòt, luenh e invisible. Semelhava que menacesse: “Gachatz, vau partir!”. O fins a mai: “Es inútil que vos coitatz, filhs, siu bèla que partit!” Coma que sie eron ren que las matrícolas, en general, mascles e fumèlas, a s’agitar a l’entorn dal menaire per que aumentesse la velocitat. Tuchi nosautri, Eraldo Deliliers comprés, que s’era inscrich aquel mesme an a Scienças políticas mas se comportava já abo lo gaubi e l’indiferença d’un ancian, saubíem ben que l’accelerat de sies oras e cincanta seria pas jamai partit derant de nos aver charjat. Lo tram finalament se fermava derant l’estacion; sautàvem a tèrra; dins paucs instants nos trobàvem sal tren, que soflava da tuchi lhi cants de candis gets de vapor, e pura encara aquí, immòbil sal siu binari coma previst.

Quant a Deliliers, el arribava sempre per darrier, en chaminant gadin-gadena e en balhant. De fach, vist que s’era endurmit, capitava ben sovent que auguéssem degut tirar-lo chabal dal tram a fòrça.

Lhi vagons de tèrça classa se pòl dir que foguesson tuchi per nosautri. Gavat qualque viatjaire de comèrci, qualque pichòta companhia de varietat que avia passat la nuech dins la sala d’atenta de l’estacion, e que abo sas balarinas un cerchava vinca tant, durant lo viatge, de far un pauc d’amistat, da Ferrara an aquel’ora partia pas jamai degun.

Aquò totun vòl pas dir, sie ben clar, que lo tren de sies oras e cincanta rejonhesse Bologna en viatjant metz vueit!

Durant son pigre transferiment da l’espés escur de Ferrara a la lutz de cèrti matins bolognés – una lutz intensa, treslusenta, abo lo còl de San Luca blanc de neu e las cópolas de las gleisas color vèrd-aram, que ressortion esquasi en relèu sus la rossa mar di cubèrts e des tors – lo tren reculhia man a man da las pichòtas estacions dislocaas al lòng de la linha de gent sempre nòva. Eron d’estudents mesans, de filhs e de filhas; de magistres elementars d’ambedui i sexs; de pichòts proprietaris agrícols, de mesadriers, de marchandierets de bestiam variat, reconoissibles da las larjas mantèlas, dai chapèls de feltre calats sal nas, dal curadents e dal toscan enchastrat al metz des labras: de gent de campanha que parlava já dins lo grossier dialèct bolognés, dal qual contact un se defendia en se barrant dins dui o tres compartiments da cant. L’assaut di vilàn començava a Poggio Renatico, un quilomètre derant de la riba manchina dal Reno; se renovava a Galliera, just passat lo pònt de fèrre, e puei a San Giorgio di Piano, a San Pietro in Casale, a Castelmaggiore, a Corticella. Quora lo tren arribava a Bologna da las portieras dubèrtas abo una violença esquasi explosiva se reversava sus la banchina sal setzen binari una pichòta fola tumultuosa de divèrsas centenas de personas.

Restava lo vagon de seconda classa, únic e solet: sal qual, almenc fins a una cèrta data, o ben justament fins a l’uvèrn 1936-1937, montet pas jamai un’anma.

Lo personal d’escòrta al tren, un quartet fix qu’en viatjant sus l’accelerat fasia amont e aval entre Ferrara e Bologna cinc o sies bòts al jorn, lhi tenia l’acadèmia d’escoba e tres-sèt. E nosautri, de nòstre cant, nos érem talament abituats al fach que lo vagon de seconda classa foguesse reservat al cap-tren, al controlor, al frenaire, e al graduat de la Milizia ferroviària (guinhaires e gentils fins que se vòl, lhi quatre, sustot se funavon d’estudents dal G.U.F., mas pus que decís a interdir qual se sie passatge de classa abusiu), nos pareissia d’aüra enlai talament natural lo veire foncionar coma una sòrta de círcol de l’Après-trabalh ferroviari, que al començament, quora lo doctor Fadigati comencet a venir a Bologna dui o tres bòts a la setmana, e prenia totjorn lo bilhet de seconda, al començament lhi fasérem pas cas, d’el nimanc nos ne’n avisérem.

En tot cas foguet una question de gaire de temp.

Sarro lhi uelhs. Reveo lo grand passatge asfaltat dal vial Cavour completament desèrt dal Chastèl fins a la barriera dal daci, abo lhi lampions estradals, plaçats en lònja prospectiva a una cincantena de mètres l’un da l’autre, encara tuchi aviscs. Lo menaire Aldrovandi, dont da dins lo tram un pòl pas entreveire que l’eschina guebua e irritaa, possa son vielh carroçon al màxim. Mas un pauc derant que lo tram sie arribat a la barriera, te-aquí plombar a nòstras espatlas, en nos sobrant sobrelèsta abo lo característic brui estofat que fai lo motor de la Lancia, una màquina, un taxi. Es un’Astura vèrda, sempre la mesma. Chasque mars e venre matin nos sobra a pauc près a la mesma autessa de vial Cavour. E es tan lèsta que quora nos, abo nòstre tram que branda paurosament dins la volaa finala, envaïem lo plaçal de l’estacion, ren masque a já pausat son passatgier (un senhor corpulent fornit d’un chapèl dal bòrd blanc, de barícolas d’òr, d’un paletò dal còl de pelissa), mas a fach manòvra, e en mai d’aquò en tren de repartir en direccion contrària a la nòstra, vèrs lo centre.

Qui serè estat, de nosautri, a atirar per premier la curiositat generala sal senhor dal taxi: sal senhor putòst que sal taxi? Es ver qu’en tram, abo la blonda tèsta riçolina reversaa sus l’espatliera de bòsc, Dediliers de costuma durmia. E totun me semelha pròpi que sie estat el, una matinaa a l’entorn de la meitat de febrier, dal 37’, dal temp que divèrsas mans, sempre un pauc mai nombrosas dal necessari, s’esporzion da la portiera per l’ajuar a montar sal tren, e el se fasia solevar esquasi de pes, jurariu que sie estat pròpi Deliliers a anonciar que la seconda classa avia trobat ental tipe de l’Astura un client fix, fix e pagant, e que aquel tal era, ren de mencs, lo doctor Fadigati.

Fadigati? Qui era aquel aquí?” demandet abo un aire estordit una des filhas: Bianca Sgarbi, per la precision, la majora des doas sòrres Sgarbi (l’autra, Attilia, de tres ans pus jove e encara al licèu, al començament dal ’37 la conoissiu pas encara).

Sa demanda foguet aculhia da de gròs rires. Dediliers s’era setat e s’istava viscant una Nazionale. Avia la mania de s’aviscar las cigarretas dal cant de la marca, pus que atent tuchi lhi bòts a ren esbalhar.

A l’ època Bianca Sgarbi, que fasia ben de marria vuelha lo tèrç an de Letras, era esquasi fiançaa abo Nino Bottecchiari, lo nebot de l’ex-deputat socialista. Ben que fringuesson ensem, anavon pas tròp d’acòrdi. Exuberanta de natura, e al mesme temp preveienta dal futur pauc aürós que atendia lhi joves de nòstra generacion e ilhe en particular (restaa veva d’un oficial de l’aviacion precipitat sus Malta ental ’42, abo dui filhs mascles da créisser, la paureta es finia puei a Roma, emplegaa vacatària al Ministèri de l’Aeronàutica), Bianca se demostrava insuferenta a tot liam, en s’amusant a far la coqueta abo qui se sie lhi fasesse còmod, e en passant en substança da un flirt a l’autre.

E alora se pòl sauber qui es?” insistet molament, plegaa vers Deliliers que lhi era setat derant.

Agranhat da cant an aqueste darrier dins lo pòst que fai canton da pè de la portiera, lo paure Nino sufria en silenci.

Òh, un vielh cúpio”, proferiet enfin Deliliers abo calma, en auçant mai la tèsta e en guinchant nòstra companha drech enti uelhs.



Las Barícolas d'òr / Gli occhiali d'oro  4/18

LAS BARÍCOLAS D’ÒR de Giorgio Bassani
"Chaminar e pensar", traduzione in lingua occitana a cura di Peyre Anghilante. Voce recitante di Dario Anghilante.

Las Barícolas d'òr / Gli occhiali d'oro  4/18
occitan

4

Ental ’36, o ben vint-e-dui ans fa, lo tren local Ferrara-Bologna, en partença tuchi lhi matins da Ferrara qualque minuta derant de sèt oras, percorria lhi quaranta e cinc quilomètres de la linha en ren menc de un’ora e vint minutas.

Quora las causas filavon ben, lo tren donc rejonhia sa mira vèrs uech e un quart. Mas lo mai di bòts, bèla en se lançant a tot anar al lòng de la via drecha passat Corticella, lo convòi prenia la larja corba que mena dins l’estacion bolognesa abo dètz, quinze minutas de retard (en cas que se devesse fermar al semàfor d’intrada, las minutas polion devenir facilament trenta). Eron pus lhi temps dal vielh Ciano, d’acòrdi, quora, a l’arribaa, cèrti trens trobavon a lhi aténder lo ministre de las Comunicacions en persona, tot absorbit dins la solemna accion scènica de mesurar a pas nerviós la banchina e de controlar en barboteant l’ora al quadrant de la gròssa ceba da cap-estacion que’extraïa d’un contun dal sacochin dal corpet. Es ver totun que l’accelerat Ferrara-Bologna de sies oras e cincanta fasia sempre, en pràctica, çò que volia. Pareissia ignorar lo govèrn, se’n fóter autament de son vant d’aver empausat fins a mai a las Ferrovie dello Stato lo rígid respèct de lhi oraris. E d’autre cant qui lhi fasia cas, qui se’n sagrinava? Mesa coataa d’èrba e sensa teulissa, la banchina dal setzen binari, reservaa a el, era la darriera, confinava abo la campanha fòra de Porta Galleria. Avia pròpi l’aire d’èsser desmentiaa.

De costuma lo tren se compausava masque de sies carròças: cinc de tèrça e una de seconda.

Recòrdo ren sensa freiçonar lhi matins dal desembre padan, lhi escurs matins de lhi ans ente, estudents universitaris a Bologna, devíem nos levar abo lo revelh. Dal tram, que corria en ferralhant a rota de còl en direccion de la barriera dal daci de vial Cavour, auvíem lo tren sublar mai d’un bòt, luenh e invisible. Semelhava que menacesse: “Gachatz, vau partir!”. O fins a mai: “Es inútil que vos coitatz, filhs, siu bèla que partit!” Coma que sie eron ren que las matrícolas, en general, mascles e fumèlas, a s’agitar a l’entorn dal menaire per que aumentesse la velocitat. Tuchi nosautri, Eraldo Deliliers comprés, que s’era inscrich aquel mesme an a Scienças políticas mas se comportava já abo lo gaubi e l’indiferença d’un ancian, saubíem ben que l’accelerat de sies oras e cincanta seria pas jamai partit derant de nos aver charjat. Lo tram finalament se fermava derant l’estacion; sautàvem a tèrra; dins paucs instants nos trobàvem sal tren, que soflava da tuchi lhi cants de candis gets de vapor, e pura encara aquí, immòbil sal siu binari coma previst.

Quant a Deliliers, el arribava sempre per darrier, en chaminant gadin-gadena e en balhant. De fach, vist que s’era endurmit, capitava ben sovent que auguéssem degut tirar-lo chabal dal tram a fòrça.

Lhi vagons de tèrça classa se pòl dir que foguesson tuchi per nosautri. Gavat qualque viatjaire de comèrci, qualque pichòta companhia de varietat que avia passat la nuech dins la sala d’atenta de l’estacion, e que abo sas balarinas un cerchava vinca tant, durant lo viatge, de far un pauc d’amistat, da Ferrara an aquel’ora partia pas jamai degun.

Aquò totun vòl pas dir, sie ben clar, que lo tren de sies oras e cincanta rejonhesse Bologna en viatjant metz vueit!

Durant son pigre transferiment da l’espés escur de Ferrara a la lutz de cèrti matins bolognés – una lutz intensa, treslusenta, abo lo còl de San Luca blanc de neu e las cópolas de las gleisas color vèrd-aram, que ressortion esquasi en relèu sus la rossa mar di cubèrts e des tors – lo tren reculhia man a man da las pichòtas estacions dislocaas al lòng de la linha de gent sempre nòva. Eron d’estudents mesans, de filhs e de filhas; de magistres elementars d’ambedui i sexs; de pichòts proprietaris agrícols, de mesadriers, de marchandierets de bestiam variat, reconoissibles da las larjas mantèlas, dai chapèls de feltre calats sal nas, dal curadents e dal toscan enchastrat al metz des labras: de gent de campanha que parlava já dins lo grossier dialèct bolognés, dal qual contact un se defendia en se barrant dins dui o tres compartiments da cant. L’assaut di vilàn començava a Poggio Renatico, un quilomètre derant de la riba manchina dal Reno; se renovava a Galliera, just passat lo pònt de fèrre, e puei a San Giorgio di Piano, a San Pietro in Casale, a Castelmaggiore, a Corticella. Quora lo tren arribava a Bologna da las portieras dubèrtas abo una violença esquasi explosiva se reversava sus la banchina sal setzen binari una pichòta fola tumultuosa de divèrsas centenas de personas.

Restava lo vagon de seconda classa, únic e solet: sal qual, almenc fins a una cèrta data, o ben justament fins a l’uvèrn 1936-1937, montet pas jamai un’anma.

Lo personal d’escòrta al tren, un quartet fix qu’en viatjant sus l’accelerat fasia amont e aval entre Ferrara e Bologna cinc o sies bòts al jorn, lhi tenia l’acadèmia d’escoba e tres-sèt. E nosautri, de nòstre cant, nos érem talament abituats al fach que lo vagon de seconda classa foguesse reservat al cap-tren, al controlor, al frenaire, e al graduat de la Milizia ferroviària (guinhaires e gentils fins que se vòl, lhi quatre, sustot se funavon d’estudents dal G.U.F., mas pus que decís a interdir qual se sie passatge de classa abusiu), nos pareissia d’aüra enlai talament natural lo veire foncionar coma una sòrta de círcol de l’Après-trabalh ferroviari, que al començament, quora lo doctor Fadigati comencet a venir a Bologna dui o tres bòts a la setmana, e prenia totjorn lo bilhet de seconda, al començament lhi fasérem pas cas, d’el nimanc nos ne’n avisérem.

En tot cas foguet una question de gaire de temp.

Sarro lhi uelhs. Reveo lo grand passatge asfaltat dal vial Cavour completament desèrt dal Chastèl fins a la barriera dal daci, abo lhi lampions estradals, plaçats en lònja prospectiva a una cincantena de mètres l’un da l’autre, encara tuchi aviscs. Lo menaire Aldrovandi, dont da dins lo tram un pòl pas entreveire que l’eschina guebua e irritaa, possa son vielh carroçon al màxim. Mas un pauc derant que lo tram sie arribat a la barriera, te-aquí plombar a nòstras espatlas, en nos sobrant sobrelèsta abo lo característic brui estofat que fai lo motor de la Lancia, una màquina, un taxi. Es un’Astura vèrda, sempre la mesma. Chasque mars e venre matin nos sobra a pauc près a la mesma autessa de vial Cavour. E es tan lèsta que quora nos, abo nòstre tram que branda paurosament dins la volaa finala, envaïem lo plaçal de l’estacion, ren masque a já pausat son passatgier (un senhor corpulent fornit d’un chapèl dal bòrd blanc, de barícolas d’òr, d’un paletò dal còl de pelissa), mas a fach manòvra, e en mai d’aquò en tren de repartir en direccion contrària a la nòstra, vèrs lo centre.

Qui serè estat, de nosautri, a atirar per premier la curiositat generala sal senhor dal taxi: sal senhor putòst que sal taxi? Es ver qu’en tram, abo la blonda tèsta riçolina reversaa sus l’espatliera de bòsc, Dediliers de costuma durmia. E totun me semelha pròpi que sie estat el, una matinaa a l’entorn de la meitat de febrier, dal 37’, dal temp que divèrsas mans, sempre un pauc mai nombrosas dal necessari, s’esporzion da la portiera per l’ajuar a montar sal tren, e el se fasia solevar esquasi de pes, jurariu que sie estat pròpi Deliliers a anonciar que la seconda classa avia trobat ental tipe de l’Astura un client fix, fix e pagant, e que aquel tal era, ren de mencs, lo doctor Fadigati.

Fadigati? Qui era aquel aquí?” demandet abo un aire estordit una des filhas: Bianca Sgarbi, per la precision, la majora des doas sòrres Sgarbi (l’autra, Attilia, de tres ans pus jove e encara al licèu, al començament dal ’37 la conoissiu pas encara).

Sa demanda foguet aculhia da de gròs rires. Dediliers s’era setat e s’istava viscant una Nazionale. Avia la mania de s’aviscar las cigarretas dal cant de la marca, pus que atent tuchi lhi bòts a ren esbalhar.

A l’ època Bianca Sgarbi, que fasia ben de marria vuelha lo tèrç an de Letras, era esquasi fiançaa abo Nino Bottecchiari, lo nebot de l’ex-deputat socialista. Ben que fringuesson ensem, anavon pas tròp d’acòrdi. Exuberanta de natura, e al mesme temp preveienta dal futur pauc aürós que atendia lhi joves de nòstra generacion e ilhe en particular (restaa veva d’un oficial de l’aviacion precipitat sus Malta ental ’42, abo dui filhs mascles da créisser, la paureta es finia puei a Roma, emplegaa vacatària al Ministèri de l’Aeronàutica), Bianca se demostrava insuferenta a tot liam, en s’amusant a far la coqueta abo qui se sie lhi fasesse còmod, e en passant en substança da un flirt a l’autre.

E alora se pòl sauber qui es?” insistet molament, plegaa vers Deliliers que lhi era setat derant.

Agranhat da cant an aqueste darrier dins lo pòst que fai canton da pè de la portiera, lo paure Nino sufria en silenci.

Òh, un vielh cúpio”, proferiet enfin Deliliers abo calma, en auçant mai la tèsta e en guinchant nòstra companha drech enti uelhs.