cap. 13

Da Riccione partérem lo 10 d’otobre, un sande après-metzjorn.

Vèrs la meitat dal mes precedent lo baromètre s’era plantat da lòng sal bèl. D’aquí en anant s’eron succeduas de jornaas esclentas, abo de cèls sensa una nèbla e la mar totjorn pro calma. Mas qui avia polgut agachar aquestas causas? Çò que mon paire avia temut s’era, malaürosament, puntualament verificat. Nimanc una setmana après la partença de Fadigati, sus tuchi lhi jornas italians, enclús lo “Corriere padano”, d’un crep era començaa la violenta campanha denigratòria qu’ental vir de un an auria menat a la promulgacion d’las leis racialas.

Remento aquilhi premiers jorns coma una gargavea. Mon paire ablatjat, que sortia de maison lo matin bon’ora a chaça de papier estampat; lhi uelhs de ma maire, sempre gonfles de grimas; Fanny, encara ignoranta, paura pichòta, mas en qualque maniera já conscienta; lo gust dolorós, de mon cant, de me sarrar dins un silenci obstinat. Sempre solet, e envaït da la ràbia, bèla da l’òdi, a la simpla idea de me trobar derant la senhora Lavezzoli tronejanta dins sa chaise longue, de dever magara la sentir barjacar coma se ren foguesse de cristianisme e d’ebraïsme, en mai de la colpa que se deveria atribuïr o menc a lhi “israelitas” a propaus de la crucifixion de Jesús Crist (a grandas linhas la senhora s’era d’abòrd declaraa contrària a la nòva política dal govèrn vèrs nosautri, e totun decò lo Papa – me semelhava aüra de l’auvir –, dins un siu cèrt discors dal ’29...), d’aüra enlai me fasiu pas pus veire nimanc sus la plaja. N’aviu pro, e d’avanç, d’èsser constrech durant lhi pasts a escotar mon paire que, en vana polèmica abo lhi articles velenós que lesia d’un contun sus lhi jornals, s’entestava a enumerar lhi “mérits patriòtics” di ebrèus italians, tuchi, o esquasi – fasia pas que lo repéter, en esbalasant lhi uelhs bloiets –, estats sempre “de bòns fascistas”. Decò mi, en soma, ero desperat. M’esforçavo de tirar anant abo la preparacion de mon exam. Mas sobretot fasiu de gròssas escorreguas en bicicleta sus las colinas dal reirepaís. Un bòt, sensa aver avertit degun derant, abo lo resultat, al retorn, de retrobar mon paire e ma maire tuchi dui en plors, me possero fins a San Leo e en Carpegna, en restant via en tot esquasi tres jorns. Pensavo sensa relam a quora seriu tornat mai a Ferrara. Lhi pensavo abo una sòrta de terror, abo un sens totjorn creissent de íntima dolor.

D’en darrier comencet mai a plòure e nos chalet partir.

Coma me capitava sempre tuchi lhi bòts que tornàvem da las vacanças, just après l’arribaa saubero pas resíster a l’envea de far un vir per la vila. Demandero en prèst la bicicleta a l’uissier de la maison, l’ancian Tubi, e derant encara de butar mai lhi pè dins ma chambra, o de telefonar a Vittorio Molon e a Nino Bottecchiari, rodoleero, sensa una mira precisa.

Finiero vèrs sera sus la Mura degli Angeli, ente aviu passat tanti après-metzjorns de l’enfança e de l’adolescença; e dins gaire de temp, en pedalant al lòng dal viòl en cima al bastion, foguero a l’autessa dal cementieri istraelític. Alora calero da la bicicleta e m’adorsero al tronc de un àrbol.

Agachavo lo champ dessot ente eron enterrats nòstri mòrts. Entre las rairas lausas, pichòts per la distança, veïu roar un òme e una frema, tuchi dui de mesa etat; benlèu dui forestiers se fermats entre un tren e l’autre – me disiu –, se eron arribats a obtenir dal doctor Levi la dispensa necessària per visitar lo cementieri lo sande. Viravon al metz d’las tombas abo prudença e destachament da visitaires, da estrangiers. Quora vaquí, en gachant ilhs e lo vast païsatge urban que se mostrava derant mi d’ailamont, tot d’un crep me sentero penetrar da una granda doçor, da una patz e da una gratituda grinosas. Lo solelh al trescòl, en pertusant un’escura capa de nèblas bassa sus l’orizont, esclarzia vivament tota causa: lo cementieri ebràïc a mi pè, l’àbsida e lo cloquier de la gleisa de San Cristoforo pauc pus enlai, e sal fons, auts dessús la bruna estendua di cubèrts, lhi luenhs mòles dal chastèl Estense e dal dòm. M’era bastat recuperar l’ancian morre mairal de ma vila, encara un bòt l’aver mai tot per mi, per que aquel atròç sens d’exclusion que m’avia tracassat enti jorns derant tombesse a l’instant. L’avenir de persecucions e de massacres que benlèu nos atendia (despuei qu’ero mainat n’aviu sentut parlar d’un contun coma de un’eventualitat totjorn possibla per nosautri ebrèus), me fasia pas pus paor.

E puei, vai sauber? – me repetiu, en tornant vèrs ma maison –. Qui polia léser l’avenir?

Mas totas mas esperanças e illusions dureron ben gaire.

L’endeman matin, mentre que passavo dessot lo pòrti dal Caffè della Borsa, en cors Roma, qualqu’un bralhet mon nom.

Era Nino Bottecchiari. Era setat da solet a un taulin al dubèrt e per se dreiçar reverset esquasi la tacina de l’espresso.

“Ben tornat!” exclamet en me venent encòntra a braç dubèrts. “Da quora avem lo plaser e l’onor de t.’aver mai entre nosautri?”

Saubut que ero a Ferrara da cinc oras de l’après-metzjorn de derant, se planhet que lhi aviu pas telefonat.

“Naturalament diserès que l’auries fach encuei, a l’ora de dinar,” soriet. “Nega, se pòs!”

Lhi auriu telefonat, ero da bòn en tren de lhi pensar quora el m’avia sonat. Mas just pr’aquò tasero, confús.

“Ven, dai, que te uefro un café!” jontet Nino, en me prenent a braceta.

“Acompanhe-me a maison” propausero.

“Parelh bon’ora? Se es nimanc metzjorn!” repliquet. “Ach bazòrla: volerès pas pèrder la sortia da la Messa!”

Me precedet en me mostrant lo chamin al metz d’las careas e di taulins. Mas après qualque pas m’arrestero sus lhi pè. Tot me desranjava, tot me feria.

“E alora?” Faset Nino, que s’era já mai setat.

“Me chal anar, escusa,” borbotero, en levant una man per lo salutar.

“Atend!”

Son bralh, e la lònja manòbra que lhi chalet far per pagar (lo camerier Giovanni avia pas da lhi donar la rèsta d’un bilhet da cincanta: chalguet que, en garoleant e en ramonhant, lo vielh anesse lo chambiar a la vesina farmacia Barilari), atireron definitivament sus mi e Nino l’atencion di present. Me sentero guinchat da un baron d’esgards. Bèla a l’entorn di dui taulins da pè, reservats en permanença da lhi esquadristas de la priemiera ora, e ocupats, aquel jorn, en mai que da l’abitual triumvirat Aretusi-Sturla-Bellistracci, dal Secretari Federal Bolognesi e da Gino Cariani, lo Secretari dal G.U.F., lo devís quitet tot d’un crep. Après s’èsser virat arreire en me guinchant abo la coa de l’uelh, Cariani, servil coma sempre, se pleguet a mormolhar qualquaren a l’aurelha de Aretusi. Veiero Sciagura aboçar una grimassa e dir de sí gravement.

En atendent que Nino arribesse a aver sa rèsta m’elunhero de qualque pas. La jornada era belíssima, cors Roma apareissia alègre e animat coma jamai. Da dessot lo pòrti agachavo inèrt vèrs lo centre de la via, ente de desenas de bicicletas, montaas lo mai da d’estudents mesans, e esberlusentas al solelh de vernitz e cromaduras, voltejavon entre la fola de la diamenja. Un blondet de dotze o trètze ans, encà abo las bralhas cortas, passet lèst sus una Maino da corsa grisa. Levet un braç en aut e criet: “Ei!”. Tressaliero. Me virero per veire qui foguesse, mas era já avalit darreire lo canton de Giovecca.

Finalament Nino me rejonhet.

“Escuse-me,” diset afanat, “mas abo aquela lumaça de Giovanni chal aver paciença.”

Nos enchaminérem en direcion dal dòm, en chaminant un da cant a l’autre al lòng dal marchapè.

Coma lhi autri ans eron estats en vacança a Moena, en Val di Fassa – disia Nino entrementier, en reportant d’el e de la familha –. Prats, saps, vachas, rodons: la mesma ròba, tant que, e aüra lo regretava, avia jutjat supèrflu me mandar la sacramentala cartolina. Al començament, en soma, una granda nueia. Totun la fortuna avia volgut que dins l’avost auguesson envitat per una quinzena de jorns lo barba Mauro, ex deputat socialista, que, dal moment de son arribaa, abo son caràcter mai qu’exuberant avia butat a la frusta l’entier parentat. Istava pas jamai fèrm una seconda. L’uelh d’aigla sempre ponchat vèrs las cimas. Se el lhi auguesse pas fach d’acompanhador, qui l’auria tengut? Aquel ailai seria estat bòn de se’n anar en vir per las Dolomits tot da solet.

“Eh, lo vielh companh es encara putòst ardit, te lo garantisso mi,” contuniet, en guinchant allusiu. “Que temperament! Se rampinhava chapui per las montanhas qu’era un plaser lo beicar, en chantant Bandiera rossa a plena gargamèla. Nos sem promés l’amistat. A garantit que súbit après la làurea me prenerè dins son estudi a far pràctica...”

Érem arribats derant l’intrada principala de l’Archivescat.

“Passem d’aiçai,” propauset Nino.

Intret per premier dins l’andron fresc e escur. Sal fons, tot al solelh, lo jardin interior resplendia immòble. Lo bruire de cors Roma desenant era luenh: un feble, confús bosinear ente lhi cloquins des bicicletas se distinguion a pena.

Nino s’arrestet.

“A propaus,” demandet, “as saubut de Deliliers?”

Foguero pilhat da un’estranja sensacion de colpa.

“Bò, bò...” quequeero absurdament. “L’ai vist a Riccione lo mes passat... Coma sus la plaja érem pas de la mesma compagnia, lhi aurei parlat masque un parelh de bòt...”

“Oh no, per caritat!” me copet Nino. “La nòva que era a Riccione en viatge de nòças abo aquela ignòbla nau-escòla dal doctor Fadigati es arribaa dins un leuç decò a Moena, se compren. No, no, es pas d’aquò que voliu veire se eres informat.”

Coma aquò se butet a contiar coma una setmana derant auguesse recebut una letra de Deliliers ren de menc que da París. Dalmatge, l’avia pas abo el. Totun comptava de me la mostrar: ne’n valia da bòn la pena. Un document de sfattísia¹ auria pas saubut dir se pus òrre o pus còmic lhi era jamai capitat entre las mans.

“Qu’estrilh!” exclamet.

Comencet a s’espànder abo ènfasi sus la letra: sus son tòn e sus lhi ensults dont en ela tuchi nosautri, mi comprés, ex companhs de viatges amont e aval entre Ferrara e Bologna, érem pro pesantement gratificats. En veritat, mai que nos ensultar, preciset en rient –, lo colhonàs temptava de nos pilhar en vir. Nos tractava da filhs de papà, da provincials, da borgesòts...

“T’enavises çò que avia en programa?” divaguet. “Un jorn o l’autre auria realizat un colpet, qui sa puei qual, après aquò sa soleta activitat seria devengua la boxe. Figure-te. Al contrari se serè já butat a las còstas de qualque nòu cúpio charjat de sòuds, aqueste bòt magara de tipo internacional. Mas per lhi restar fins a temp indeterminat, ben segur, o almenc tant que aurè chuchat ben ben decò el. Autre que boxe!”

Passet puei a parlar de la França, que – diset – , se foguesse pas istaa aquel complet desastre que era (lo fascisme donava de la França un judici malaürosament ineccepible, el lo partatjava en plen), a d’aventurier d’aquela sòrta auria degut proïbir taxativament d’intrar en cò siu.

“Quant a nosautri, a l’Itàlia”, concludet, en venent d’un crep esquasi seriós, “lo sas çò que deveríem far-ne’n, de gent parelh? Aprofitar di plens poders conceduts a l’executiu per butar-lhi al mur, e bònanuech. Mas es una societat, bèla aquela italiana?...”

Avia finit.

“Perfèct,” proferero, calm. “Supauso que a mi doneretz dal pòrc ebrèu.”

Esitet a respònder. Dins la penombra de l’andron lo veiero rossear.

“Anem,” faset, en tornant me préner a braceta. “La Messa serè já finia.”

E me rabelet un pauc a fòrça vèrs la sortia secondària de l’Archivescat: aquela que, just al caire abo via Gorgadello, dona sus plaça Cattedrale.

¹ Desfachisme, mas aicí abo una nuança de total abandon.