S’acontentava de ren, en fons, o almenc pareissia coma aquò. Mai que restar aquí, dins nòstre compartiment de tèrça classa, abo l’aire dal vielh que s’eschauda en silenci derant un bèl fuec, pretendia pas d’autre.

A Bologna, per exèmple, a pena foguéssem salhits sal plaçal derant l’estacion, el montava sus un taxi, e via. Après un bòt o dui, al començament, que venet abo nosautri fins a l’universitat, capitet pas jamai que nos lo trobéssem da pè sensa sauber coma nos ne’n desbarrassar. Conoissia ben, perqué lhi l’avíem dich, lhi restaurants a bòn marchat ente a l’entorn d’un bòt auria polgut nos rejónher: a la Stella del Nord, en Strada Maggiore, o da Gigino, ai pè des doas Tors, o a la Gallina Faraona, en San Vitale. Totun passet pas jamai d’aquí. Un après-metzjorn, en intrant dins un local en via Zamboni per juar a bochetas, l’entreveiérem setat a un taulin en despart, abo derant un cafè e un bichèl d’aiga, e plonjat dins la lectura d’un jornal. S’aviset d’abòrd de nosautri, de segur. Mas fenhet de no; e encara, après qualque minuta, sonet lo camerier abo un gèst, paguet, en esquilhant puei fòra d’estremat.

En soma, era pas ni indiscret ni enuiós.

Pasmenc, pauc a pauc, malgrat que, gròs coma era, s’agremoliesse talament sus la bancha de bòsc dal compartiment fins a n’ocupar bèla menc de l’octava part, a pauc a pauc, sens lo voler, comencérem esquasi tuchi a lhi mancar de respèct.

En veritat foguet torna el a esbalhar: quora un matin, dal temp que lo tren sostava a San Pietro in Casale, maraman volguet calar a nos procurar lhi mesmes panins e biscuechs al bar de l’estacion. “Tocha a mi”, avia declarat, e lhi avia pas agut meian de lo retenir.
Lo veiérem donc, dal tren, atraversar maladrech lhi binaris. Chalia l’escométer que se seria desmentiat qué tanti panins devia chatar e qué tanti paquets de biscuechs. E de fach se verifiquet punctualament pròpi aquò: abo nosautri a nos pendolear coma de conscrichs enlordits dal fenestrin e a l’esquernir de luenh, en criant e en rechinhant sensa duech lhi òrdres pus contradictòris, e el sempre pus confús e afanat man a man que las minutas passavon, tant que per un pel restava pas a tèrra.

Direi puei de Deliliers, que lhi adreçava pas jamai la paraula, en l’afligent tuchi lhi bòts que lhi capitava abo de transparentas allusions, abo de brutals doble-sens. Mas lo mesme Nino Bottecchiari, al qual da mainat avia gavat las tonsillas e era lo solet al qual donesse dal tu, comencet a lo tractar freidament. E el? Era dròlle da veire, e decò penós: pus Nino e Deliliers multiplicavon las grossieretats vèrs el, e pus el s’agitava ental van temptatiu de resultar simpàtic. Per una paraula bòna, un esgard de consens, un sorís divertit que lhi foguesson venguts dai dui auria fach da bòn qué que sie.

Abo Nino, que era a judici unànim l’intellectual dal grop e l’an de derant avia partecipat a Venécia ai Littoriali della Cultura e dell’Arte ( s’era classificat quint en Doctrina dal Fascisme, e second absolut en Crítica cinematogràfica), cerchava d’entaular de discussions que donesson la possibilitat a nòstre companh de brilhar: sal cínema, justament, e fins a mai sus la Política, ben que de política, coma preciset mai d’un bòt, el se’n entendesse pas gran causa. Mas era desfortunat. Ne’n endevinava pas una.

Començava a devisar de cínema (aquí se’n entendia: fasia d’ans, en mai, que passava las seradas enti cínemas!), e Nino l’atacava abo de brams istérics, coma se lhi reconoissesse nimanc lo drech de ne’n parlar, coma se l’auvir declarar, sai pas, que las vielhas comèdias de Ridolini eron “estupendas” (Nino de son cant las avia definias mai d’un bòt “fondamentalas”) bastesse de colp, sus l’argument, a lhi far chambiar radicalament “posicion”.

Repossat, temptet encara abo la política. La guerra d’Espanha d’aüra enlai era a mand de finir abo la victòria de Franco e dal fascisme. Un matin, après aver escorrut la premiera pàgina dal “Corriere della Sera”, certament segur d’istar pas disent qualquaren que polguesse desplàser ni a Nino ni a degun autre de nos, fins a mai convinçut sensa lo mínim dúbit de nos trobar tuchi de son avís, Fadigati exprimet l’opinion, an aquela època pas ren pelegrina, que lo trionf imminent di “nòstri legionaris” foguesse da se considerar da bòn una bèla causa. E per còntra vaquí, d’un crèp, se descadenar l’imprevedible. Coma atraversat da la corrent eléctrica, e en auçant talament la vòutz que Bianca a una mira penset ben de lhi fichar una man sus la gola, Nino comencet a bralhar que “benlèu era lo començament de la fin”, e que se vergonhesse, el a son atge, d’èsser restat tant “irresponsable”.

“Escusa, char filh... vees... se permetes...” fasia atencion a repéter Fadigati, palli coma un mòrt. Boliversat dessot la furor de la bufèra, capia pas. Virava lhi uelhs a l’entorn coma per demandar un’explicacion. Mas decò nosautri érem tròp estonats per l’escotar: sustot mi que l’an de derant, durant una des mesmas discussions, ero estat acusat pròpi da Nino – gentilian, el, e arderós partisan de l’Esat étic, - d’èsser embegut de “scepticisme crocian”... E puei, sus la fin, eron da bòn espaurits lhi reonds uelhs dal doctor, o ren, putòst, en lusent vius darreire las lents, plens de un’aigra satisfacion, de un’enfantila, inexplicabla, bòrnha alegria?

Un autre bòt se parlava tuchi ensem d’espòrt.

Se en matèria de cultura Nino Bottecchiari era estimat nòstre numre un, dins l’espòrt era Deliliers que renhava indiscutiblament. Ferrarés masque dal cant de la maire (natiu d’Imperia, me semelha, o de Ventimiglia, lo paire era mòrt ental 18’ sal Grappa, a la tèsta d’una companhia de Arditi), decò el, coma Vittorio Molon, a Ferrara avia fach ren que las escòlas mèdias superioras, o ben lhi quatre ans dal licèu scientífic. Aquilhi quatre ans totun eron istats pus que sufisents per far d’Eraldo, qu’ental ’35 avia ganhat lo championat regional de boxe, categoria allièus, pes mesans, e a part aquò era un belíssim filh, aut un mètre e otanta e abo un morre e un còrp da estàtua grèca, un ver reiòt local. Já lhi s’atribuïon, e avia pas encara vint ans, tres o quatre conquistas clamorosas. Una sia companha d’escòla, se suicidaa l’an mesme que el avia ganhat lo títol de campion emilian, lo avia fach, se disia, per son amor. Da un jorn a l’autre el l’avia pus nimanc beicaa; e alora ilhe, paureta, era corrua tot drech a se campar ental Pò. Autant segur es que dins l’ambient di estudents Eraldo Deliliers venia, pus que amat, bèla que idolatrat. Per nos vestir nos regulàvem sus sa ròba, que la maire lhi brossava, desmachava e estirava da lòng. Lhi istar da cant la diamenja matin, al Caffè della Borsa, abo l’eschina apojaa a una pília dal pòrti e en gachant las chambas des fremas que passavon, era considerat un auténtic privilègi.

En soma un bòt, en tren, vèrs la fin de mai, érem a discúter d’espòrt abo Deliliers. Da l’atlética se finiet a devisar de boxe. Donava pas jamai tròp de confiança a degun, Deliliers. Aquel jorn, ensita, se durbet a bastança. Diset que d’estudiar lhi anava pas, que avia de manca de tròpi sòuds “per viure” e que pr’aquò, se lhi foguesse reüssit un cèrt “colpet”, se seria puei dedicat completament a la “nòbla art”.

“Coma professionista?” encalet lhi demandar Fadigati.

Deliliers l’agachet coma se agacha una babòia.

“Se compren,” diset. “Avetz crenta que gaste lo morre, doctor?”

“Dal morre m’impòrta pas, bèla se, veo, es já ben marcat al lòng des arcadas sobrecelharas. Sento pasmenc lo dever de vos avertir que la boxe, mai encara se practicaa profesionalament, a la lònja resulta deletèria per l’organisme. Se foguesse ental gorvèrn, mi bandiriu lo pugilat: bèla aquel dilectantístic. Mai qu’un espòrt, lo consídero un assassini legal. De pura brutalitat organizaa...”

“Mas fasetz-me lo plaser!” l’interrompet Deliliers. “Avetz jamai vist tirar?”

Fadigati foguet constrech a adméter de no. Diset que, per tant que mètge, la violença e lo sang lhi fasion afre.

“E alora, se avetz pas jamai vist tirar,” copet cort Deliliers, “perqué parlatz? Qui vos a demandat vòstre vetjaire?”

E já mai, dal temp que Deliliers esquasi en criant lhi adreçava aquestas paraulas e puei, en lhi virant las espatlas, explicava a nosautri ben pus calm que la bòxe, “al contrari de çò que cèrti nhòc pòlon pensar”, es de juec de chambas, de chausia de temp, e d’esquèrma, en substança, sobretot d’esquèrma, já mai veiero lúser enti uelhs de Fadigati la lutz absurda mas inequivocabla d’un bonaür dedins el.

Nino Bottecchiari era lo solet entre nosautri que veneresse pas Deliliers. Eron pas amís, mas se respectavon mutualament. Derant Nino, Deliliers atenuava bravament sas posturas da gangster e Nino, de son cant, fasia ben menc lo professor.

Un matin Nino e Bianca lhi eron pas (foguet a junh, me semelha, durant lhi exams). Dins lo compartiment érem masque en sieis, tuchi òmes.

Aviu un pauc mal de gola, e me’n ero lamentat. En se sovenent que da jove, dal temp que grandiu, avia degut me curar a pus represas per d’abscès tonsillars, Fadigati s’ofret sal colp de me donar “un’agachaa”.

“Veiem.”

Aucet mai las barícolas sal frònt, me pilhet la tèsta entre las mans, e comencet a m’escrutar dins las gaunhas.

“Fasetz aaa,” ordinet d’un biais professional.

Lo fasero. E el era encara aquí que m’examinava la gola, e entrementier se recomandava, bonari e pairal, que me regardesse, que me soanhesse, que suesse pas, perqué las tonsillas “ben que desenant pro reduchas”, eron restaas clarament mon... “talon d’Aquilles”, quora Deliliers tot d’un crèp sortet a dir:

“Escusatz, doctor. A pena avetz finit, polerie donar una pichòta beicaa decò a mi?”

Fadigati se viret: esbalordit evidentement de la demanda, e dal ton suau abo lo qual Deliliers l’avia formulaa.

“Çò que provatz?” demandet. Vos fai mal a colar?”

Deliliers lo fixava abo si uelhs bloiets. Soriïa, en descurbent tot just lhi incisius.

“Ai pas mal a la gola,” diset.

“ E ente, alora?”

“Aicí,” faset Deliliers, en indicant sas bralhas, a l’autessa de l’engue.

Puei expliquet calm, indiferent, mas ren sensa una poncha d’orguelh, que d’a pauc près un mes sufria des consequenças d’un “don des verginèlas de via Bomporto”: una “vera fregadura, vos l’asseguro!”, a causa de la quala avia degut suspénder “bèla” la gimnàstica en palèstra. Lo doctor Manfredini – jontet, lo curava abo lo blòi de metilen e abo de quotidianas irrigacions de permanganat. Mas la cura anava per las lònjas e el non pas avia besonh de se restablir.

“Mas char”, barboteet, “sabetz ben que d’aquel genre de malatias m’entendo pas. e puei, lo doctor Manfredini...”

“Diaul que vos ne’n entendetz, e coma!” recanhet Deliliers.

“Sensa dir que aicí, en tren...” reprenet Fadigati, en gachant espaventat vèrs lo corredor, “aicí en tren... coma se fai...?”

“Oh, per aquò, “ repliquet prompt Deliliers, en torzent las labras mespresant, “lhi a sempre lo còmod, se voletz.”

Lhi auguet un moment de silenci.

Foguet Fadigati a esclopar per premier dins una gròssa risaa.

“Mas vos badinatz!” criet. “Possible que badinatz totjorn? Me prenetz pròpi per un ingènu!”

Puei, en se clinant un pau da cant, e en lhi picoteant abo la man sal genolh:

“Eh, vos chal far atencion!” diset. “Se fasetz pas atencion, un jorn o l’autre fasarètz una marria fin!”

E Deliliers en chambi, mas seriós:

“Gardatz-vos, putòst, de pas la far vos”.

D’aquí a qualque jorn capitérem vers sieis òras de sera da Majani, en via Indipendenza. Fasia un baron chaud. Era istat Nino Bottecchiari a lançar l’idea de una glaça. Se l’auguéssem pas pilhaa – avia dich - , d’aquí a gaire, “en dirèct”, auríem avut pro de temp per nos ne’n pentir.

Decò alora, derant de l’amodernanemt dal ’40, la Pasticceria Majani era una des majoras de Bologna. Consistia dins un’enòrma sala mesa escura dal qual plafon, aut e tenebrós, pendia un solet, gigatèsc, lampadari de veire de Murano. Dal diamètre de dui o tres mètres, refigurava una ròsa. Lo borravon un granda quantitat de cèrtas pichòtas lampadinas possierosas d’ente plovia en bas un clar extraordinariament feble.

A pena foguérem intrats, nòstri uelhs aneron al fons de la sala, d’ente provenia un sòn de rires.

Serèn istats una vintena de filhs, la majora part en tuta esportiva blòia escura: qui campat a setar, qui en pè, e chascun en lutant abo un semifreid en copa o un cornet de glaça. Entrementier parlavon a vòutz auta, enti accents pus diferents: bolognés, romagnòls, vénets, marquigians, toscans. A lhi gachar, se capia que apartenion an aquela particulara categoria d’estudents universitaris ben pus acostumats a lhi estadis e a las piscinas que non pas a las classas escolàsticas e las bibliotècas.

Gavat Deliliers, que d’abòrd nos salutet de luenh en auçant lo braç dins un gèst amical, d’en premier notérem pas al metz lhi presents deguna autra persona de conoissença. Mas après qualque instant, quora nos foguérem abituats al metz clar de l’ambient, entreveiérem mesclat ental grop un senhor ancian setat da cant a Deliliers en virant las espatlas a l’intrada. Restava aquí, abo lo chapèl en tèsta, las mans reculhias sal pomèl de la cana e sensa pilhar ren. Atendia. Coma un paire dal còr tenre que aie consentit a pagar la glaça a una banda de filh e de pichòts nebots tapatgiers e espere en silenci, un pauc vergonhós, que lhi chars marmolhs aien finit de lecar e chuchar a lor plaser per puei, pus tard, se lhi portar a maison...

Aquel senhor era lo doctor Fadigati, naturalament.