Raimonda Bianco Levrin (Pertusio - To)
1a Classificata - pari merito
D’'ihtà, lo Martin ò fazeit lo berdjir en t'i arp de nostre montagne; d'inver, ò sendivet a la piana per alà famaout a carqui brotchi e vagnisè en pòc de sot. He iadjo lai, ò aveit salutà son pais pe fare lo prim verò varcan dla sìa vita. Tòt d'en colp ò se sentì pi grant, responsabil de tòt.
Djà ò pensavet acanqu'ò sariret tornà, content d'avei vagnìa de bòrc da portar a sìa famii. Acanqu'ò l'èht rivà entlà hità, ò se htupivet a vere tente mazon parè aote, lo trafic, quetente fené qui se vihtivont deferent da cale qu' ò aveit sempe vu. O l'eret encantà. A na croseieri dla vi, ò ieret un òrganin qu' ò sonavet de tchanhun qu' ò aveit djà senti. Apré, tente fozette a coleui qui htchiopavont pe l'ocazion dla fehta dla hità, i lo htopivont fe de misura. O dizivet:
"Come qu'i eht blà la boureri!".
Que de tchiose qu'ò aveit da contiar a sìe amis!
Na noit... La nei i comenhivet cuatar, come na cuerta bientchi, lo pitodo ahpahacamin qu'ò l'eret crolà, sfenì, en broa dla vi, depoi qu'ò aveit cahteiia un poht per dormir.
Lo Martin l'eret biond. Ma ò se cognesivet pì, pèrquè qu'ò l'eret tòt tcharboia de sohtchi da la tehta a li pia. Mahque pì i oei, bio qui trapasavont li roc, i se vehivont en te he mainà mairò m’en tchin. Per fortuna qu'ò l'eret mairò parè, pèrquè, pe posei entrar a rahquiar lo camin, entavet gnint ehte grò.
"Que vita rampiie fin leisù! Oh ahteila que te boque mon pitodo pais: hquiarei mia mazon e carehi con ton quiar mia mama e mon papa. Dona en basin a mie frare pì pitodi!".
Martin ò l'eret famaout a Meo da poc ten.
O i eret la dita que he bròtchi iquì ò l'eret sempe tchiuc, fagnan, dehtera, qu'ò tchihive li famaout e qu'ò donavet poca cucca. O voleit magari vendicasé dle pelourfie qu'i avont fait fare a sé?
Ma lo durbi dlo mainà o creivet gnint a li molarih qu'ò sentivet; ò l'eret fis que lo broci en piat de menehtra tchaouda e en tòc de djerp ò l'ariret donà, en paga de son varcan.
"Na botchì de meno, o mazon, a mindjie", ò dizivet pe trouar la razon d'avei abandonà son pitodo.
Depoi que Martin ò at parlà con l'ahtéilà, ò at continuà a pensar...
"Hehì ò l'eht mon varcan. Dje devo bocar se dj'ei tute le trile: le caterle, la htchila, la còrda, l'aragn, lo rahtchio... E se depoi dje rahquio gnint dabin totà la souhtchi? Djei peiri da dovei tornà lainaut en aoto iadjo e da tchiapale...".
Martin aléura ò at dit l'orahion qu'i li aveit mohta sìa ma Tchiotte: l'Angelo di Dio. Apré ò se sentivet pi sicur.
"Andjel bianc dlo Paradis: vin aidìe en porò mainà qu’ò pe saotar djù e farse mal. A me avoi i diont que dje sei en Andjel, ma neiro. Dje penso d'ehte bravo medem, avoi se dje sei gnint bianc. Anòit Meo ò m'a donà en ardjaf, sensa en pèrquè. Ma guidjò dj'ei gnanca piorà, avoi se ò me venivet en ment da dizelo a mia mama".
Martin, douant da comenhie lo varcan, ò at pensà d'alar en humà lo cuert pe bocar come que ò l'eret lo camin. Menten que ò bocavet djù, ò s'eht sentì sera la man dreiti.
"Laseme ala djù con mon sac qu' ò l'eht grò. Dje comenho djà a gratar en poc de souhtchi. Paré quetu t'a meno varcan".
La Viei, gueba sot lo peis de tuti sie anf, i li parlavet de parolé douhe, i lo tinivet encò fera, a l'aria freidi a rimirie li camin gnint tuti medem, que douant o depoui, ò li ariret ahpaha.
"Te rengrahio, mia ma, o, no, Befana".
"Tei, he djoua hi ò l'eht per te".
"No, bona Befana. Dje pe gnint tinilo. Mon brotchi ò lo traziret via. O vet mahque que dje varcanoi".
"Aléura,tin he bòrc ihi. Te pè ahcondlo en tlo fint dle braie. Acanque t'a fam, te tchete na micà de pan. O l'eht poc, ma dje sei pora guidjò avoi".
Lo pitodo ò creivet gnint qu' ò fosse veira. O se sentivet ahcazi ric e ò l'eret incantà.
Menten que la Befana i fazeit lo djir cledinte ha mazon iquì, lo mainà ò ahcotavet le véus d'entòr, djù en tla còrt. "Piantala iqui da fare li caprihi - i dizeit na mama. Orà dje voei dernandar en ahpahacamin". "Guidjò dje doiiro fare peiri a en mainà? No, no. O l'eht gnint da creire. Fòrse i li fòi envidi pèrquè dje me trovo parè en tl'aut, apìa a lo tchel e dje pè vere tente losaie e trovame apìa a le nebie, a la lunà e al seroi. Ma dje devo ahpatchame a polir he camin hi, pèrquè mon bròtchi ò posìret arouar d'en moment a l'autro e trouame a fare gnint".
"Vehtu venir via ensembio me?" - i li a dit la Befana.
Parè Martin ò at acompagnia la viei en te sia nòit de madja.
O l'eht montà ensembio a se enhumà son "caval" de bohc; ensembio i ant comenhia a volar enhumà le blé ahteile e le couè lomineuize. Tuti li iadjo qu'i trouavont en camin, i pontalavont la ramahi e Martin ò sendeit lo prim, en maneri que lo sac dli regal ò se hporquisse gnint trop en sendando la Befana.
Parè i sont aruà en tel camin pì bel de tuti: ò l'eret riond e recamà de fòie de tera còiti.
O comenhivet a hquiarir lo djer.
Martin ò l'eht drotchia djù en fond dlo camin. O at senti na véus fina qui dizivet:
"E quetu, qui que té?".
Na mainà con duè londje couahe bionde i se frosivet sie blì oei vert. I s'eret levai de boneura, Togneta, pressà da vere hin qu'ò i eret en tla tchauhi colorai pendua al camin. Semer ten, i eret arivà avoi la Viei, e li doi mainà i l’ant aidia a piahie li paquet. Acanqu'i eht aruà l'eura d'alassent, Togneta i at envità Martin a fermase a djuier ensembio sè e sìe soer pi pitode, qu'i dormivont ancò.
"Vihta iquì-i ii disivet la Befana en tl'orii. En te ha còhpa hi i te volerònt bin: i eht la còhpa dlo Sindic".
"La còhpa dlo Sindic? Qui eht tel en Sindic? Guidjò dje l'ei mai vu. Come qu'ò saret?".
Martin ò l'eret fantahct. Mai tente persone i l'avònt tant considerà, i l'avont capì. Entant qu'ò pensavet lògn a he tchoze iquì, ò s'eht trovà ahquitchia en fonh dlo camin.
"Te pè gnint ahcapar - ò iat dit en sobiant un merlo neiro neiro qu'ò alavet soent htchaoudasse lai dedinte. Se te monte humà le mie ale, te pòrto daròi que te vè".
"Aiamè, hin qu'ò m'aruet! Djè sei propito hta sensa cognission. Lo camin ò l'eht serà. Come que djè fòidjo sortir? Ma qui qui eht qui parlet?".
O at volu ahcotar.
I se sentivont parlar de véus fòrte. I eret la patronà de mazon qu'i diseit a sie amize la blà neva d'avei soprimà le htue a bohc e paré da pi gnint dovei fare polir li camin.
"Dabon? Ma guidjò me djè faré alèura varcanar?".
Semer ten qu'ii arme i sendivont djù plo moro, tòt en t'en iadjo Martin ò s'eht désveiia pien de trembierola, con na maselà qui li fazivet mal, pèrquè Meo ò l'aveit troà endormì e pa en te son varcan.
"Alèura ò l'eht gnint veira? Djei mahqué sondja ? En sondjando dje sei vihtà content. Dje ye ancò sondje...".
O neivet encò, adazi, adazi.La nei i voleit cuatar la stampa neiri que Martin ò aveit lassìa.
Depì ò neivet, depì ò resortivet la figura d'en pitodo ahpahacamin, sempe pi quiara, con la htchila enhumà le ahpaole, li fèr dlo mehtièr e con na man a la botchì, come a volei fare sentir lo pi lògn posibil lo braio: "Ahpahacamin, ahpahacamin!".
Encò encouè ò se pet fermasse doant al monoment dlo pitodo ahpahacamin qu'ò recordet le vite de tenti pouri mainà, gnint mahque d'en iadjo, ma de tuti li ten.
commenta