CURAR I BOSC.
Lou trabài di bosc era aquel, ëdnan a tout ed prima, se curava i arbou, se taiava le brancha sëcca e i sarvage sus i fourch, se gachava de rënde lou bosc en pàou pu quiar. La scounda coza, entàven, après aloura coumensàven arambar le brancha routa e aribàven al mes de setëmbre. A setëmbre aquì coun el rëstel se rëstlava, se bruzava en pàou la feuia e se fazìa le ramà. Le ramà èren en bialot, es fazìin pi mac ent'i teren ben en riba, era en bialot ed travers que servìa a fermar le questanha que ribatésen pu e servìa edcò couma apoch di pè per aqueui que cuìen, doun es poulìa fase coun tera se fazìa coun la tera, doun es poulìa ren fase coun la tera es piantàva i piquet e es fazìa ed faishina e se butàven una en testa a l' àouta e pi après coun en rëstèl se rëstlava ed feuia e 's fazìa en bialot. La ramà se fazìa sal counfin perqué le questanha senò anàven ent la proupietà ed n'àoute. L'erba venìa taià ent i post doun poulìa ren anase en pastura, doun se poulìa anar en pastura s'anava en pastura. Aquèl temp ilài, parlen de trenta caranta ann fa, ishì a Festiouna i era dui troupasol ed fea, na trentëna, caranta fea
espasejàven tout l'istà inant e arìer per i bosc que a l'outoun i bosc èren abastansa poulit.
CURAR I QUESTANHIR
Gavar le barbìa, touta la roba sarvàja venìa taià, aloura an aquì temp ilài aqueui qu'avìen da vint trent'ann, qu'èren en paou lest avìen n'apiot, d'en tera prima d'ed mountar gachàven jo: "aquëla brancha cha que la taie, aquëla cha que l'escourche", se fazìen jo en idea din la ment e pi mountàven sus, al trabai qu'avìen jo stabilì d'en tera; per mountar i anava en ishala.
LA RACCOLTA DELLE CASTAGNE - CUIR LE QUESTANHA
Se coumënsava lou matin se finìa la sëra, ent i teren en riba se cuìa coun lu quiioùira.
Ent al quiot la quiioùira ven abandounà, se dovra lou cavanh, se quei da matin a sëra e se porta le questanha a caza.
Coura lou tren taca a ese en paou pu scrous e i a calà ed feuia, aloura lou pic ven dezmentià e se uza lou restlet, a lou pas pe lounc smoouv mai de feuia e se countunia a queuie per pareui.
Queuie questanha era en trabai ed l'outoun: se coumensava per aquì ai vintaset, vintavùech d'ed setëmbre, se countinuava tout lou mes d'outoubre e apres anàven anant encara fin coura fioucava.
Gli attrezzi per la raccolta delle castagne:
lou pic, lou piquet, lare restlet, la quiioùira, lou cavanh e lou sac.
LA CERNITA DELLE CASTAGNE - TRIAR LE QUESTANHA
Apres manjà, se coumensava n'escount trabài que sarìa aquel d'ed sernile, triale, gavar aquële difetouza, squiapà, le groula, lashar la roba bela per vendla al negousiant e acò vai anant tout lou mes d'outoubre, a la fin ed la campanha le bèla soun està vendùa, ma aquële chota, gasta e squiapà soun aquì d'en cant, se fai en àouta sernìa, aquële que soun ren gasta, que soun bona, le buten sus le quieuia ed l'eschoour.
L'ESSICCATOIO PER LA CONSERVAZIONE DELLE CASTAGNE - L'ESCHOOUR
All'interno di ogni paese, di ogni piccola borgata sono presenti piccole costruzioni con muri in pietra e tetti in lose; si tratta degli antichi essiccatoi delle castagne:
l'eschòour es couatà a làouza, per precaousioun countra i enchéndiou, couatà a paia aourìa pourgù bruzar.
Dedin i à i lenh ed travers que rëzen le quieuia. Es le quieuia se bùten le questanha en espesòour d'en genoùi apaoupres.
Per terra, in mezzo al locale si accendeva il fuoco, un fuoco che facesse poca fiamma e molto fumo, in modo da essiccare lentamente le castagne:
aquì se visca en fuc bas per tera, ma lou fuc cha que sìe en fuc que fase gàire fiàma e gransò ed fum ed maniéra que per pareui la chalour dal fum en mountant pian pian fai banhar: le questanha sùden, acò se vai anant per vint journ. Pasà vint journ se mounta sus la quieuia coun ed sac, s'ensaca la metà d'ed sus e es buta ent'en cantoun; s'ensaca l'aouta metà d'edsout e es bùta en l'aoute cantoun, apres le questanha que èren sus vénen versà edsout, aquële qu'éren edsout vénen versà edsus. Aquì anen mai anant per d'aoute vint journ a far tuba, apres le questanha soun prounta a èse picà, soun bela luchida, luzenta.
Aquel matin que se dechid ed picale se buta lou sepoun din ent l'ièra, sus lou sepoun i à na pel ou ed chabra ou ed fea ou d'ed bouchin enquiouià qu'escape ren, aquì dacant i à en fuuc avisc coun en peroulet. Ent estoù peroulet i à na boustà d'ed bren que bui ent l'aiga acò fai n'espeche ed na papëtta; coun en casul es ne buta onhi tant en paou sus la pel en manièra ed mantënla cotia que lashe pa ezbrizar le questanha e eschancar lou sac. Man man que se pica aquì i à le freuma coun lou vann, la picà se vùida ent'al vann e le freuma lou soupàtoun en na manièra cadensà, fai que la pours se ne vai via e le questanha ìsten didin e acò vai anant fin a la fin d'el trabai.
Le questanha se fazìen secar perqué la questanha vërda tenìa fin per ilài envers natal e la questanha sëcca nìie tenìa tout l'ann. La questanha bona per far secar era la Siria. La Siria era na questanha chota riounda couma d'ìou ed merlou.
LE CHASTAGNHERIS.
Le castanheris era ed fìia jouve que venìen o da l'àouta valada ishì opurament da la Val Ges, ilai doun ed questanha i nni era ren e s'aranjàven coun lou padroun, mac que i era la tradisioun que edgun voulìa ren perde; praticament doun anàven doua coumpanha ensem l'aranjàven ben, doun ni era mac una trebulava en paou perqué lou padroun i dounava lou lach da matin e dounava la minestra ed sëra a sina. Ed journ touchava manjar entì bosc aloura aquëla que sernìa la pela sabìa que per trënta journ a mezjourn touchava que manges i moundai, aquëla que sernìa lou perol sabìa que per trenta journ touchava que manges la questanha buìa. Le fìia èren pu sercà perqué èren en gransò pu lesta a queuie.
commenta