Las citats e lhi senhs

III – Zoé

L’òme que viatja e conois pas encara la citat que l’atend lòng dal chamin, se demanda coma sarè lo palais real, la casèrma, lo molin, lo teatre, lo bazar. Dins chasque citat de l’empèri chasque edifici es diferent e dispausat dins n’òrdre diferent: mas a pena lo forestier arruba a la citat desconoissua e campa l’esgard al metz d’aquela pinha de pagòdas e d’abaïns e de fenils, en seguent lo barbolh de canals, òrts e immondiciers, sal colp reconois quals son lhi palais di princes, quals lhi temples di grands sacerdòts, la locanda, la preison, lo quartier malfamat. Parelh – ditz quarqu’un – se confèrma l’ipòtesi que chasque òme pòrta dins la ment na citat facha masque de diferenças, na citat sensa figuras e sensa forma, e las citats particolaras l’emplisson.

Ren parelh es Zoé. Dins chasque luec d’aquesta citat a torn un polaria durmir, fabricar d’aisinas, cusinear, abaronar de moneas d’òr, desvestir-se, renhar, vénder, interrogar d’oracles. Qual se sie cubèrt a piràmid polaria coatar tant lo lazaret di lebrós coma las tèrmas odaliscas. Lo viatjaire vira vira e a ren que dui dúbits: r+

en arrubant a distínguer lhi ponchs de la citat, decò lhi ponchs que ten separats dins la ment se mèsclon. Ne’n tira aquò: se l’existença dins tuchi si moments es tota la mesma, la citat de Zoé es lo luec de l’existença indivisibla. Mas perqué alora la citat? Quala linha separa lo dedins dal defòra, lo retunir de las roas da l’ul di lops? 

IV – Ipàcia

De tuchi lhi chambiaments de lenga que deu afrontar lo viatjaire dins de tèrras luenhas, degun egala aquel que l’atend dins la citat de Ipàcia, perqué regarda ren las paraulas mas las causas. Intrero a Ipàcia un matin, un jardin de manhòlias se miralhava sus de lagunas azuras, mi anavo al metz de las barranhas segur de descuérber de bèlas e joves damas far lo banh. Mas al fons de l’aiga lhi grancs mordion lhi uelhs d’las suicidas abo la peira liaa al còl e lhi pels vèrts de algas.

Me sentero fraudat e volero demandar justícia al sultan. Montero lhi eschaliers de pòrfid dal palais da las cópolas pus autas, atraversero sies corts de maiòlica abo de gèscles. La sala ental metz era barraa da de ferraas: lhi forçats abo de chaenas nieras al pè auçavon de ròchas de basalt da na gava que se duerb dessot la tèrra. 

Me restava ren que interrogar lhi filòsofs. Intrero dins la granda bibliotèca, me perdero al metz de las estatgieras que acrasavon dessot las reliadura en pergamena, seguero l’òrdre alfabètic d’alfabets despareissuts, amont e aval per de corridors, d’eschaletas e de pònts. Ental pus luenh armari de papirs, dins na núvola de fum, m’apareisseron lhi uelhs embalordits de n’adolescent cojat sus un palhet, que destachava ren las labras da na pipa d’òpi.

– Ente es lo sabent? Lo fumador indiquet fòra de la fenèstra. Era un jardin abo de juecs da mainaas: las quilhas, l’esvelòira, la sòtola. Lo filòsof era setat sal prat. Diset: – Lhi senhs formon na lenga, mas ren aquela que crees de conóisser –. Capiero que deviu liberar-me da las images que fins a aicí m’avion anonciat las causas que cerchavo: masque alora sariu arrubat a enténder lo lengatge de Ipàcia.

Aüra basta que sente endilhar lhi cavals e clacar las frustas e já me pilha un fremin d’amor: a Ipàcia deves intrar dins las escuderias per veire las bèlas fremas que monton en sèla abo las cueissas nuas e las bòtas ai botelhs, e a pena s’avesina un jove estrangier lo revèrson sus de cuchas de fen e de resseüra e lo posson abo lors durs possets.

E quora mon ànima chama ren d’autre aliment e estímul que la música, sau que vai cerchaa enti cementieris: lhi sonadors s’estremon dins las tombas; da na fòssa a l’autra repòndon lh trilles de flaütas, d’acòrds d’arpas.

Certament decò a Ipàcia venarè lo jorn ente mon solet desidèri sarè partir. Sau devarei pas calar al pòrt mas montar sus la poncha de la ròca e aténder que na nau passe ailamont. Mas passarè jamai? Degun lengatge es sensa engan.