Meditacions sal viure

I

Lo solelh era tramontat e lhi àrbols eron escurs e ben nets sal fons dal cèl que s’anava escurzent. Lo flum ample e potent era plen de patz e de silenci. La luna se mostrava a pena a l’orizont; montava entre dui àrbols, mas campava pas encà d’ombras.

Chaminàvem sus la riba a la broa dal flum e entemenérem un viòl que esflorava lhi vèrds champs de blat. Aquel viòl era un chamin ben antic; de miliers de personas lhi eron passaas, e era un chamin ric de tradicion e de silenci. Serpeava al metz de champs e de mangs, de tamarinds e de templets abandonats. Se veïon de vasts tòcs a jardin e lhi pòis odorós profumavon deliciosament l’aire. Lhi aucèls s’aprestavon per la nuech dins lors nis e un grand estanh començava a reflècter las estèlas. La natura era ren comunicativa aquel sera. Lhi àrbols eron pasis, s’eron retirats dins lor silenci e lor escur. Quarqui païsans passeron aquí da pè, en chacharant, sus lors bicicletas, e encà un bòt tornet aquel profond silenci e lhi auguet aquela patz, que ven quora totas las causas son da soletas.

Aquesta solituda es ren de dolorós, estantós abandon; es la solituda d’èsser; es incorrompua, richa, completa. Aquel tamarind a ren d’autra existença que èsser nele. Parelh es aquesta solituda. Un es solet coma lo es lo fuec, coma la flor, mas un es ren conscient de la puressa e de l’immensitat d’aquesta solituda. Un pòl comunicar verament masque ente lhi a de solituda. L’esser solets es l’afrancament da tot motiu, da tot perseguiment dal desidèri, de qual se sie mira. La solituda es ren un sotproduch de la ment. Un pòl ren desiderar d’èsser solet. Un tal desidèri es simplament n’evasion dal dolor de ren poler comunicar.

La solituda, abo sa paor e son dolor, es d’isolament, l’inevitabla accion dal mi. Aqueste procès d’isolament, sia expansiu, sia restrech, crea de confusion, de conflict e de dolor. L’isolament pòl jamai donar naissença a la solituda; deu quitar per que aquesta sie. La solituda es l’indivisible e l’èsser solets es de separacion. Çò que es solet es malleable e pr’aquò rexistent. Masque lo solet pòl èsser en comun abo çò que es sensa causa, abo l’incommensurable. Per lo solet, la vita es etèrna; per lo solet lhi a ren de mòrt. Lo solet pòl jamai quitar d’èsser.

La luna istava pròpi apareissent sus las ponchas di àrbols e las ombras eron densas, escuras. Un chan comencet a japar mentre passàvem per lo pichòt vilatge e retornàvem sus nòstri pas al lòng dal flum. Lo flum era parelh en patz da recuélher dins sas aigas las estèlas e lhi lumes dal lòng pònt que l’atraversava. Ben en aut, sus la riba, dui filhets riïon e un pichòt plorava. Lhi peschaors neteavon e enrotlavon lors rets. N’aucèl nocturn volet ilai da pè en silenci. Quarqu’un comencet a chantar sus l’autra riba dal grand flum, e sas paraulas eron claras e penetrantas. Encà aquela solituda, que pénetra tot, de la vita.

*

Ren es essencial per lo silenci se ren lo silenci mesme; nele es son començament e sa fin. Deguna essencialitat lo detèrmina, perqué nele es. Degun meian polarè jamai portar a aquel silenci, a aquela patz. Es masque quora lo silenci es qualquaren da abrivar, da rejónher, que lhi meians devenon essencials. Se lo silenci deu èsser chatat, alora lhi sòuds devenon importants: mas lhi sòuds, e çò que aquiston, son ren de silenci. Lhi meians son bruients, violents, o subtilment acquisitius, e la mira es de natura pariera, perqué la mira es enti meians. Se lo començament es lo silenci, decò la fin es lo silenci. Lhi a ren de meians per arrubar al silenci; lo silenci es quora lo brui es ren. Lo brui finís ren a travèrs lo brui ulterior de l’esfòrç, de la disciplina, de las renóncias, de la volontat. Veire la veritat d’aquò es de silenci.