occitan

2ª part

Continuava encara, aquí, a parlar d’aquel tren. Ne’n imitava lo suble. Òh, un suble pro lamentós, coma luenh, dins la nuech; desconsolat. E, just après, jontava:

Partem, partem... Senhors, per ente? Per ente?

E beicava tuchi abo d’uelhs qu’eron pas pus lhi sius. Aquilhi uelhs, sombres d’abituda, sensa lustre, fronsits, aüra riïon lusents, coma aquilhi d’un filhet o d’un òme aürós; e de frasas sensa sens lhi salhion da las labras. De causas inauvias; d’expressions poèticas, imaginosas, dròllas, qu’estupion encara de mai, já que én polia pas explicar en deguna maniera coma, per qual prodigi, floriessen en sa gola, o ben d’un que fins aüra s’era pas jamai ocupat d’autre que de chifras e de registres e de catàlogs, e restant coma bòrnh e sord a la vita: una maquineta de computisteria. Aüra parlava de azurs frònts de montanhas nevosas, levaas al cèl; parlava de viscós cetàceus que, voluminós, sal fons de la mar, fasion la vírgula. De causas, repeto, inauvias.

Qui venet a m’las raportar abo la notícia de l’emprovisa alienacion mentala totun restet desconcertat, ren notant dins mi, pas de meravilha, mas nianca una legiera sorpresa.

De fach aculhero en silenci la notícia.

E mon silenci era plen de dolor. Sopatero la tèsta, abo lhi cant de la gola contrachs en aval, amarament, e disero:

Belluca, senhors, es pas desenit. Qualquaren deu lhi èsser arribat; mas pus que naturala. Degun pòl se l’explicar, perqué degun sa ben coma aqueste òme a viscut fins aüra. Mi que lo sai, siu segur que m’explicarei tot d’un biais mai que natural, a pena l’aurei vist e aurei parlat abo el.

En chaminant vèrs l’ospici ente lo pauret era istat ospitalisat, continuero a reflechir per mon còmpte:

«A un òme que viu coma Belluca a viscut fins aüra, o ben una vita “impossibla”, la causa pus evidenta, l’incident pus comun, un qual se sie legier entrambeament imprevist, que ne’n sai, d’un clap per la via, pòlon produire d’efècts extraordinaris, dont degun pòl donar-se un’explicacion, se pensa ren justament que la vita d’aquel òme es “impossibla”. Chal menar l’explicacion ailai, en la restachant an aquelas condicions de vita impossiblas, e alora aparirè simpla e clara. Qui vee ren qu’una coa, en fasent abstraccion dal mostre al qual aparten, polerè l’estimar per se mesma mostruosa. Chalerè l’estachar mai al mostre; e alora semelharè pus tala; mas coma deu èsser, en apartenent an aquel mostre.

«Una coa mai que naturala.»

Aviu pas jamai vist un òme viure coma Belluca.

Ero son vesin de casa, e ren masque mi, mas tuchi lhi autri locataris de la casa se demandavon coma mi perqué aquel òme polguesse resíster dins aquelas condicions de vita.

Vivia abo tres bòrnhas, la frema, la maire midòna e la sòrre de la maire midòna: aquestas doas, mai que vielhas, per la cataratta; l’autra, la frema, sensa cataratta, bòrnha fixa; parpelhas muraas.

Totas tres volion èsser servias. Criavon da lo matin a lo sera perqué degun las servia. Las doas filhas vevas, reculhias en casa après la mòrt de lhi òmes, una abo quatre, l’autra abo tres mainaas, avion pas ni lo temp ni la vuelha de las cudir; al pus porzion qualque ajut ren que a la maire.

Abo l’escars revengut de son pichòt emplec de computista polia Belluca donar da minjar a totas aquelas golas? Se procurava un’autre trabalh per lo sera, en casa: de papiers da recopiar. E recopiava al metz di crits endiaulats d’aquelas cinc fremas e d’aquilhi set filhs fins que ilhs, tuchi e dotze, trobavon pas pòst enti tres solets liechs de la casa.

De liechs amples, matrimonials; mas tres.

Charpinhadas furibondas, perseguiments, mòbles chapvirats, claparia rota, plors, crits, fracàs, perqué qualqu’un di filhs, a l’escur, escapava e anava a fichar-se al metz d’las tres vielhas bòrnhas, que durmion entun liech a part, e que tuchi lhi seras rusavon decò elas entre lor, perqué deguna d’las tres volia istar ental metz e se rebellava quora venia son torn.

Sus la fin, én fasia silenci, e Belluca continuava a recopiar fins a tarda nuech, fins que la pluma lhi cheïa pas da la man e lhi uelhs se sarravon da solets.

Alora anava a campar-se, sovent vestit, sus un divanàs descracat, e sal colp esprofondava entun sòm de plomb, dal qual tuchi lhi matins se levava a pro pena, pus enlordit que jamai.