IX

La via derant a la casa calava vèrs lo mar, en costejant de pichòts negòcis, de grands apartaments, garatges, temples, e un jardin possierós e desmentiat. Da pè al mar, la via devenia na granda artèria, borraa de taxi, bus esferralhant, e envaïa totalment lo tapatge de la citat modèrna. En salhent da aquela artèria s’encontrava n’alea a la sosta e plena de patz, sovrastaa da d’enòrmes àrbols tropicals. Lo matin e lo sera era plen de màquinas que anavon al local a la mòda aquí da pè, abo son champ da golf e de jardins luxuriants. Mentre passavo dins l’alea notero un baron de mendicants cojats sus lhi marchapè; eron ren bruiassiers, anci, estendion nianca la man per demandar a lhi passants. Na filheta de a pauc près detz ans era cojaa abo la tèsta apojaa sus na toleta, e se repausava abo lhi uelhs esbalasats; era espòrca, abo lhi pels onchs e embarinhats, mas respondet abo un sorís a mon sorís. Un pauc pus anant, na filheta encà pus pichòta, aurè agut al màxim tres ans, esponchet da vai sauber ente abo la maneta tendua e un sorís meravilhós. La maire la beicava da darreire n’àrbol gaire luenh. Lhi pilhero la man tendua, fasérem ensema quarqui pas e l’acompanhero da la maire. Dal moment que aviu deguna monea, tornero lo jorn d’après per ofrir-lhi ne’n una, mas la pichòta la vorguet pas. Volia ariar. Parelh ariérem, e donero la monea a sa maire. Tuchi lhi bòts que me promenavo per aquela alea, la filheta era sempre aquí, abo un sorís crentós e d’uelhs relusent.

Da l’autre cant de l’intraa dal local a la mòda era setat per tèrra un mendicant; era coatat da un rudimental e òrre plumon e si pels espòrcs e onchs eron plens de possiera. Quarque jorn après, quora passero mai d’aquí, era cojat per tèrra, la tèsta apojaa dins la crassa, lo còrp patanut cubèrt dal sac; d’autri bòts, lo veiero abo l’eschina drecha, perfectament immòbil e silenciós, beicar sensa veire, sovrastat da l’impressionant e vigorós àrbol tropical. Un sera lhi avia de fèsta ental local; totats las lutz eron aviscas, e de màquinas luxuosas plenas de gent alègra e tapatjosa intravon en sonant lo clacson. Dal local arrubava na bèla música que emplenia l’aire. Lhi avia na man de policióts a l’intrada, ente s’era rechampaa na fola de curiós que volia cerchar almenc de veire las personas vestias elegantement e ben norrias que passavon abo lor màquinas esberlusentas. Lo mendicant donava l’eschina a la fola e al local. Quarqu’un lhi semonet quarquaren da minjar, e n’autre na cigarreta, ma nele refuset en silenci. Istava muerent lentament, jorn après jorn, e la gent passava òutra.

Aquilhi àrbols tropicals eron da bòn empausant còntra lo cèl que s’anava escurzent, e avion n’estructura fantàstica. Las fuelhas eron pichòtas, mas las branchas semelhavon enòrmas e avion na sòrta d’insòlita regalitat e destachament dins aquela citat sobrepopolaa, sofocaa dal rumor e da la soferença. Lo mar pasmenc era aquí, en contun moviment, infinit e sensa relam. Lhi avia de velas blanchas, de simples ponchets dins aquela infinitat, e sus las aigas que dançavon la luna traçava un viòl d’argent. La plena belessa de la tèrra, las estèlas luenhas, e l’umanitat immortala: na vastitat incommensurabla semelhava coatar totas las causas.

*

La comprension es ren un don reservat a quarqu’un: arruba a qui es sincèr dins la conoissença de sé. Lo confront mena pas a la comprension: es masque n’autra forma de distraccion, parelh coma lo judici es evasion. Per que la veritat sie, la ment deu èsser libra da confronts e valutacions. Quora la ment confronta e vàluta, es ren calma, es ocupaa: e na ment ocupaa es incapabla d’arrubar a na percepcion clara e simpla.

«Alora aquò vòl dir que devo destachar-me da tuchi lhi valors que me siu construït, da tota la conoissença que ai abaronat?»

La ment deu ren èsser libra per poler descuérber? La conoissença, l’informacion – las conclusions e las experienças di uns e di autri, aquela vasta acumulacion charjaa de memòria – pòrton la libertat? Pòl exíster la libertat fins que exist lo censor que jutja, condamna, confronta? La ment es jamai tranquila se ista continuament aquisent e calcolant; e avem ren dich que la ment deu èsser immòbila e silenciosa per que la veritat pòle èsser?

«Compreno, mas istes ren chamant tròp a na ment simpla e inhoranta coma la mia?»

Simple e inhorant, tu? Se lo foguesses da bòn, saria bèl tacar abo de demandas veras; mas, en darmatge, lo sies pas. La satgessa e la veritat arrubon a l’òme que ditz sincerament: “siu inhorant, conoisso ren”. Lhi simples e lhi innocents veiarèn la lutz, perqué son úmils e ren de segur aquilhi que son oprimuts dal pes de la conoissença.

«Vuelh masque na causa, sauber quala es la vera mira de la vita, e tu m’enviestes abo de causas que me sobron. Polaries ren dir-me per plaser abo de paraulas simplas qual es lo ver sens de la vita?»

Chal partir da da pè per arrubar daluenh. Tu vòs l’immens sensa veire cò que t’es da cant. Vòs sauber lo sens de la vita. La vita a ren un començament e a ren na fin: es la mòrt e la vita; es la fuelha vèrda e la fuelha secha menaa da l’aura; es l’amor e sa belessa incommensurabla; es lo dolor de la solituda e la beatituda de l’èsser solets. Pòl ren èsser mesuraa, e la ment pòl ren descurbir-la.